El monestir romànic de Sant Pau del Camp conté un valuós tresor històric, potser el document més important de l’Alta Edat Mitjana a Barcelona: la làpida sepulcral del Comte Guifré II de Barcelona.
Es tracta d’un bloc de pedra de 83×57 cm, de sauló (possible tipus de roca extreta de la muntanya de Montjuïc). La llosa, que hauria estat un bloc quadrangular, a part de les seves inscripcions, les modificaciones i el desgast del temps, apareix ben polida, llisa i sense ornamentació.
La troballa de la làpida del comte Guifré (…) juntament amb una urna sepulcral, el 1596, dissortadament aquesta malmesa, han fet suposar, amb força raó històrica, que el monestir inicial devia haver estat fundat per l’esmentat comte abans del 911.
Catalunya Romànica, ECSA
Làpida sepulcral del Comte Guifré-Borrell I (Guifré II) del Monestir romànic de Sant Pau del Camp situat al carrer de Sant Pau, al barri de El Raval de Barcelona. La làpida es troba a l’antiga sala capitular, la més important del monestir, l’espai per la reunió de la comunitat dels monjos benedictins. Foto: Jordi Peñarroja
HISTÒRIA DE LA LÀPIDA
En l’any 1596 durant la construcció d’un sistema de clavegueram al carrer de Sant Pau, es vàren trobar unes antigues restes humanes i entre elles, sortosament, van descobrir la làpida sepulcral del comte, i també, una urna funerària de fang vidriat que possiblement va contenir les seves restes. Diem possiblement perque els obrers que la van trobar la van trencar per veure que hi havia dins i al comprovar que es tractaven d’ossos els van llençar junt a molts d’altres.
Hi ha noticia que l’any 1618, l’abat Pere Sanxo va traslladar el bloc de pedra des del pati al darrera de l’església on va estar mig abandonada fins a la porta septentrional del claustre.
En l’any 1815, uns catedràtics la van ubicar en l’evangeli de la capella de Sant Galdric (sant benedictí, devoció dels camperols catalans contra l’opressió del sistema feudal) però el 1830, vàren descobrir que tenia una inscripció romana i la van encastar a una finestra del mur, col.locada entre el creuer de l’església i la capella del Sant Crist, de tal manera que la cara amb la inscripció del comte mirava cap a l’església i el costat de la inscripció romana s’orientava a la capella.
Més endavant, quan la capella del Sant Crist es va enderrocar, la làpida es traslladà a la sala capitular, on és en l’actualitat. Abans, en Joan Martí, l’ecònom del monestir (la persona que s’ocupava d’administrar els béns dels establiments i les cases de l’orde) decidí ordenar serrar el prisma rectangular per partir les dues cares inscrites per la seva exposició.
Claustre del Monestir de Sant Pau del Camp. El claustre era l’espai del monestir on es situàven la majoria de les tombes. Algunes han conservat les seves inscripcions. Foto: Viquipèdia
Per la singularitat de la peça J. Pujades cregué que es tractava del sarcòfag del comte a que fa referència l’epitafi i per això s’irrità profundament en saber que els operaris, d’acord amb els monjos, havien trencat l’arca i llençat al cementiri les restes òssies del seu interior, que ell creia fermament que corresponien a Guifré II. En el fons del Museu d’Història de la Ciutat hi ha un fragment pla de terra cuita amb vernís verd i decoració impresa, que ha volgut ésser identitat amb l’únic tros de l’arca.” ERB/ECSA
LES TOMBES DEL MONESTIR
La làpida de Guifré Borrell devia formar part d’un monument funerari, probablement un mausoleu, per la relació que van establir els historiadors, d’aquesta llosa amb una possible tribuna (com anomena la inscripció) construïda sobre el sepulcre
Làpida de Guifré II (Guifré Borrell I) en el seu emplaçament del Monestir de Sant Pau del Camp. Foto: La Vanguardia
El monestir de Sant Pau del Camp, com tots, va funcionar també com un cementiri de personalitats, dels personatges destacats i mecenes del seu temps, que d’una manera o d’altre, varen ser els benefactors de l’orde d’aquells monjos.
Era important per a ambdues parts conviure, en la vida terrenal i l’ultraterrenal; els monjos en les seves tasques mundanes de lectures i oracions, honraven a aquells difunts il·lustres, garantint el seu descans celestial etern, lluny dels càstigs infernals pels pecats, mentre al mateix temps la proximitat dels morts, donava als vius el suport i la confiança per decidir les deliberacions més complicades, Tot era una qüestió de respecte social amb les altes jerarquies, honorabilitat i prestigi, per reforçar les creences cristianes i la comunitat que les protegia.
LA INSCRIPCIÓ DEL COMTE BORRELL
Aquesta inscripció és apaisada (en relació amb la inscripció romana) i consta de 6 línies. La seva part superior dreta, que correspon amb la inscripció romana està malmesa.
La inscripció diu:
A ☩ Ω SUB AC TRIBU(NA…QUIES)/CIT CORPUS CONDA(M) (WIFRE)/DI COMITI, FILIUS WIFREDI SIMILI MODO CONDAM COMITI BO/NE MEMORIE. DIMITTAT EI D(OMI)N(U)S AMEN. QUI OBIIT VI K(A)L MADII SUB/ERA DCCCCLII, ANNI D(OMI)NI DCCCCXIIII/(ANNO) XIIII REG(NANTE) KARULO REGE POST ODONI ☩
Traducció:
“Sota aquesta tribuna reposa el cos de Guifré, comte, fill de Guifré, també comte, de feliç memòria. Que el Senyor el perdoni, Amén. Morí el dia 6 de les calendes de maig de l’era 952, l’any del Senyor 914…l’any 14 del regnat de Carles , rei després d’Odó”
La inscripció romana diu que Maximià dedica el monument al seu patró Medani Climent, Llibert de Climent Sever August, al lloc del decret dels centurions.
Antic cromo col·leccionable sobre la Història d’Espanya editat per Xocolates Pi a principis del segle XX i miniatura del pergamí de la Genealogia dels reis d’Aragó, amb el Comte Guifré Borrell, Borrell I de Barcelona, Guifré II de Barcelona (897-911)
Fill del mític Guifré el Pilós.
Va arribar al tron casat amb Garsenda i pares de una única filla, Riquilda, va ser contemporàni de Carles III el Ximple. A partir de la mort d’Odó, amb la tornada dels carolingis juntament amb el perill dels atacs sarraïns, van ser els motius decisius per cercar les relacions de submissió feudal amb el rei de França.
Va morir el 26 d’abril de l’any 911 i enterrat al Monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, que ell també va fundar.
Amb aquest comte es va iniciar la successió hereditària dels comtes de Barcelona.
